“Tots amaguem secrets. Petites o grans mentides. Traumes que no volem revelar o defectes que creiem que no hem de mostrar. Tots amaguem alguna cosa. Necessitem fer-ho per sobreviure en societat. Per fingir que qui ens cauen malament ens cauen bé. Per evitar la confrontació i les baralles. Però hi ha cops que un ja no pot fingir més. En algunes ocasiones, aquella part interior nostra que potser voldríem mantenir oculta decideix sortir, sense que hi puguem fer res, sense que puguem aturar-la. Aquella part animal, irracional, incivilitzada. Aquella part que ens avoca a la batalla. Al voler acabar amb el que no pensa com nosaltres. Que ens porta a posar contra les cordes, fins i tot, a les persones que estimem.
La Cris i el Dani són una parella que creuen que la sort els somriu. S'estimen, acaben d'estrenar una casa de somni aïllada dels sorolls i dels perills de la ciutat i estan a punt per fer el pas d'iniciar una família. Però avui han convidat als amics d'ella. I els amics d'ella tenen una cosa molt clara: No els agrada gens el Dani. Potser per això desencadenaran una autèntica lluita de tots contra tots, una guerra que els portarà a convertir la cuina i la sala d'estar d'aquesta nova casa en un camp de batalla més real que el que podrien imaginar.
Sopar amb batalla és una comèdia negra, negríssima, on podrem veure aflorar el pitjor, el més grotesc i el més hilarant de cada un d'aquests set personatges que, aquesta nit, només tenien previst sopar, passar-ho bé i riure una mica. La rialla es torçarà.
Iniciem el viatge a Vilafranca. I no és una casualitat. Fa uns anys, quan tenia poc més de vint anys, em van convidar a un sopar que se suposava que seria d'allò més plàcid. Un dels meus amics, el Xavi, va acabar amb un llevataps clavat a la cama i la festa va acabar a l'hospital. Tot i així, malgrat aquest fet, tot el que expliquem en aquesta obra és fruit de la ficció i qualsevol semblança amb la realitat i aquell sopar és pura coincidència.”
Jordi Casanovas.
